Aquest poble és lleig. Els edificis són com capses de sabates, de dues o tres plantes. Sense gens de gràcia, cap encant, amb les parets ennegrides i brutes i els cantons de les façanes trencats per un mal vent incessant.
Una única plaça, prop de la carretera que va al sud, reuneix els avis avorrits, sota els arbres, tan alts que es belluguen perillosament quan el Mistral bufa fort.
El nostre mirall va trencar-se aquí.
Va dir-me, fluixet, que volia volar. No d’aquí, no del poble, no dels camins coneguts ni de les polsegueres de les tardes ventades. Volia volar del meu costat, només uns mesos. Uns mesos només. I m’ho va dir aquí, sense dofins, ni màgia, i envoltats de les capses de sabates.
I el mirall va esmicolar-se i va caure a terra, amb un soroll exorbitant que només jo vaig sentir, mentre la resta, els avis, el noi fumat, la noia dels llavis prims, i la lluna, que començava a veure’s en el cel blanquinós del vespre, ens ignoraven.
