La vaig conèixer al tren, entre Montgat i Vilassar, a la pàgina 48. I així, pim-pam, vaig començar a estimar-la.
Jo era un adolescent, i ella, m’imagino, havia de tenir al voltant de vint. No sé dir si hi havia desig o sols era una admiració boja. El dia lliscava ple d'ella, sense treva. Esperant que arribés ben aviat la nit, per poder compartir les estones, a casa meva, en la tranquil·litat del dormitori. Aquell moment en què el xivarri del menjador, mentre sopàvem, i després, quan la mare ens feia desparar taula, donava pas a la calma, i la il·lusió del retrobament em feia sentir un pessigolleig a la panxa.
No arribava mai l’hora d'acomiadar-me, i la mitjanit em trobava cada dia despert. La son em feia passar el matí a l’institut adormit. Adormit i ensomniat, sense poder esclarir ni entendre, dins del meu cap, res del que explicaven els mestres.
Al meu pensament, només la seva imatge, la pell morena i els ulls rodons i profunds, la seva olor a sabó, i el to de la seva veu, fluixet. També la seva indecisa resolució, el seu temerós coratge. I, ballant al cervell, cada episodi de la seva vida, tot allò que li feia treure aquella manera de ser que em tenia segrestat.
Però, com passa sempre, el final va arribar. Amb ànsia i amb pena.
Una buidor i un forat infinit van acompanyar-me dies i setmanes. Ofegat per la falta de la seva presència sentia la gola tancada i la llengua i els llavis aspres. Tot el que m'envoltava era absència, aire d’absència, pluja d’absència, veus d’absència. I el cansament de cada nit sense son va abocar-se a sobre meu, deixant-me aixafat i perdut.
El temps va creant capes a la carn foradada, i sense acabar de tancar la ferida, a falta de l’oblit, els dies tornaren a ser com abans de la trobada.
Han passat els anys, m’he fet gran. He estat més enamorat, encara, de com vaig estar sent un adolescent. Però, així i tot, quan netejo la prestatgeria i tinc el llibre a les mans, i l’obro a l’atzar, un calfred em recorre l’esquena quan llegeixo el seu nom en aquelles aventures que em va fer viure.
