ASTRONAUTA

 –Imagineu-vos que viatgeu   en una nau per l’espai, sols. Un individu solitari dins l’aparell. 

La professora va començar el seu discurs amb aquesta frase, tot just quan entrava a l’aula, on més de quaranta noies i nois guardaven silenci, esperant les paraules de la dona. Va deixar la jaqueta suaument a sobre de la cadira i va repenjar-se a la taula per continuar parlant.  

–Ara penseu en les condicions en les quals us trobeu: a fora, foscor. El vostre planeta ni tan sols el podeu veure més enllà d’un horitzó que no existeix. Esteu aïllats, en una solitud que mai ningú voldrà sentir, una solitud sense consol.

 Imagineu, també, que l’últim contacte que heu tingut amb la Terra ha estat per assabentar-vos que les possibilitats de tornada existeixen, però que es mesuren en percentatges que van entre el vint i el trenta per cent. Només. 

El tècnic que us ha parlat des de la NASA no ha volgut crear-vos falses esperances i ha estar realista i concís: tot i que aconseguiu tornar a casa vostra es probable que patiu seqüeles i que aquest viatge sigui dur i amb situacions que no es poden preveure. 

No hi ha ningú amb qui compartir aquestes pors desorbitades que et tallen la respiració, i et disparen el pols, i fins i tot et fan defallir. Cap braç que t’envolti que pugui rebaixar allò que sents. Cap paraula d’ànim o d’empenta que t’arribi al cervell i et canviï la foscor terrible que t’envolta. 

En les llargues hores d’espera, vint-i quatre, quaranta-vuit, setanta-dues, sents por, ràbia, i recordes amb nostàlgia els dies, no fa gaire, en els quals la vida era fàcil i feliç. També et ve al cap, en uns minuts d’aquestes hores eternes, que potser ho eres més del que et semblava aleshores. 

Penses que no seràs capaç de suportar-ho, i no podràs fer tot allò que et demanaran, perquè el temor et paralitza, i les cames, els braços,  tot el cos s’ha convertit en un tros de carn pesant del qual voldries fugir. Però estàs tancat dins la nau, perdut a l’espai,  i saps perfectament que no existeix aquesta possibilitat.

Els alumnes del crèdit de psicologia mèdica no saben veure  on vol arribar amb aquella història. Només una, amb el cabell curt i taronja, i dos pírcings a la cella, que recorda perfectament el dia que li van comunicar, ja fa cinc anys, que tenia allotjat a l’estómac un tumor de quatre centímetres, i va sentir-se exactament igual que el tripulant solitari.