LA BERTA GALIAN (publicat al recull de ARC, gènere fantàstic i al recull QUE NO M ENTABANIN)

 Mirava els núvols des del pati de la Berta Galian. Ella cantava fluixet i el xiuxiueig m’arribava en forma de carícia, igual que  l’aire que de tant en tant bufava més fort i em removia els cabells. És un bon vent, va dir-me, aturant uns segons la seva cançó.   

  

Vivia de sempre, paraules seves, en aquell poble de terres seques. O potser no feia més d’un parell d’anys, tampoc no calia furgar més en la seva història. També estava convençuda  que havia passat la vida prop dels bosquimans i jo no pensava pas contradir-la.   

  

Al poble volien convèncer-me que la Berta estava tocada de l'ala, boja, pertorbada, dement, i més mots que van fer servir per fer-me saber que mancava, tot el que deia, de cap sentit.  

  

Ella  m’explicava com havia creuat l’oceà buscant un dofí d’ulls riallers, o com havia pujat al cim més alt de la terra, una punta des d’on es podien veure tots els racons del planeta: L'àvia que cuinava en una casa al Pallars,  i la noia que amb llavis vermells buscava, per un carrer de Nova York,  al noi del pis vint-i-dos.  

  

Les seves històries, plenes de detalls, em feien sentir la humitat i la calor del tròpic, i el fred gelat de l'Antàrtida, tot en la mateixa vesprada.  

  

La Berta Galián no tenia cap necessitat de mentir-me, ni jo de desconfiar. Era feliç amb ella, i estava decidit a passar la resta de la meva vida al voltant de les seves paraules.  

  

La nit més llarga de totes les nits la foscor va cobrir tot el poble petit, i totes les terres del voltant, i la part adormida del planeta Terra. Els astrònoms havien marcat a tots els calendaris una lluna gran, rodona i plena. Però, sense cap anunci d'eclipsi, el satèl·lit havia desaparegut de la nostra vista. El llambreig sobre l'oceà, o sobre les fulles mullades dels arbres, no s’havia encès aquella nit. I els més romàntics ploraven, i els més racionals miraven atabalats les dades dels seus ordinadors plens de logaritmes. I la Berta va dir-me, a cau d’orella, que havia apagat la lluna per confessar que m’estimava.