CANTANT A LA LLUNA

 

L’he criat com si fos el meu fill tot i que me’l vaig trobar al pàrquing d’un centre comercial quan era un nadó d’un parell de setmanes aproximadament. Embolicat i dins d'una capsa de fruites.

Al poble, quan vaig tornar amb el nen als braços, després d’una llarga temporada a ciutat, els vaig dir que havia estat un embaràs no desitjat de principi, desitjat al final, i que no sabia qui era el pare. Va ser el primer que em va venir al cap per fer callar totes les boques. I des d'aquell moment tothom va començar a donar-me consells amorosos sobre com havia de criar-lo. Partidaris de ficar-lo al llit o de deixar-lo plorar fins que dormis com una soca, dels mitjons o les sabates, de les farinetes, del pit o dels trossets. Tot un món.

El Pol era de cabell fosc, pell molt blanca, de cara rodona i ulls preciosos que em miraven com si jo fos l’únic ésser imprescindible al món. I, és clar, hi vaig caure de quatre grapes i vaig sentir un amor que no sabia que es podia sentir. El meu cor només estava acostumat al “t’estimo tant que quasi t’estimo com a mi mateixa”. Però mai no havia sentit el “t’estimo molt més que a mi mateixa sense cap mena de condició ni dubte”.

Les seves manies, els seus plors i les seves manetes, rínxols, orelles, ditets, nas, tot, formaven una personeta que va trasbalsar-me els sentits fins al punt que fins i tot vaig trobar normal que una cua llarga li sortís de l’esquena, a tocar del cul.

A part d’això, altres coses el feien una mica diferent de la resta. Tots tenen les seves coses, manies, costums, digueu-li com vulgueu. Però potser el Pol tenia més coses, o més notables, si més no.

Acostumava a passar-se les estones de la migdiada, al bressol, llepant-se les mans i els peus, netejant-se el morro, les orelles, i tota la pell allà a on li arribava la llengua. Després, a les nits, es mantenia alerta, mirant cap a la porta. I si cap veí feia qualsevol soroll estrany, feia una mena de lladrucs, ensenyant els ullals, quan en va tenir. Amb la lluna plena mirava el cel i udolava amb un sentiment que a mi em feia posar la pell de gallina.

El nen llop va criar-se amb la mare humana, adaptats tots dos per la força de l’amor a totes les nostres diferències.

Ho dic des d’una opinió segurament subjectiva, com sempre quan parlem dels nostres fills, però el meu nen era bon amic dels seus amics, curiós pel món que l’envoltava, educat i molt bona persona. Què més he de dir: tot el que una mare pot desitjar.

Tot va anar rodat els primers anys, les relacions amb la resta del grup eren ben cordials.

Fins que un dia, quan tenia cinc anys, al vestidor del camp de futbol, li van veure la cua. No vaig arribar a temps de recollir-lo abans que l’entrenador l’ajudés a treure’s les sabatilles i els pantalons i estirés amb força del cordill que sortia per sota de la samarreta. A la segona estirada el nen va començar a plorar com un boig.

El meu petit era diferent, i els adults que cuidaven la resta de cadells van començar a sentir-se incòmodes al seu costat.

A partir d’aquí, les visites al metge, les recomanacions, els “si necessites ajuda ja saps (a mi no em truquis)”. I la cua.

La cua, que a mi em tenia enamorada, començà a ser un motiu d’insomni i es convertí en un tema tabú que ni tan sols anomenàvem. I el meu fillet, que mai havia estat ploraner, va començar a plorar en veure les cares d’angoixa al seu voltant, els silencis i les mirades torbades.

I un dia, fent la migdiada al pati de casa, mirant passar els núvols, vaig trobar una solució ben simple: li vaig fer un forat a tots els pantalons.

La cua del meu preciós fill començà a lluir pels carrers, amb una harmonia perfecta amb el seu cos, amb una cadència que li feia el pas segur i elegant. I superat l’estupor dels primers dies, quan al final la cua del Pol va convertir-se en una cosa normal, igual que la façana vermella de la casa de les mestres, o la mania de la Teresa a petonejar tothom, la gent va deixar de mirar-la.

Quan estava content es bellugava graciosa. Li queia desmaiada quan necessitava consol i abric. I no tan sols jo, que no necessitava cap cua per saber l’estat d’ànim del meu fill, sinó la resta, van començar a conèixer-lo més.

I al cap dels anys el Pol va deixar de ser el nen de la cua, per convertir-se en l’educat, bon minyó, simpàtic i extravertit adolescent que canta a la lluna.