QUE NO M'ENTABANIN

 Visc en un gran edifici de dotze pisos, en una ciutat dormitori, en un barri fet per als immigrants als anys 60. Vuit portes per planta, amb una mitjana de sis habitants per habitatge. S'ha de tenir en compte que jo visc sola, igual que el veí del quart sisena, un home jove, trenta anys,  al que li hem dit sempre l'obrer de dretes. Ricardo és el seu nom, militant actiu d'un partit caduc i caspós autodefinit liberal. Ell i jo baixem la mitjana d'ocupació. Hi ha apartaments en els quals conviuen tres i quatre famílies. Som treballadors, obrers, proletaris, en el millor dels casos. També en tenim quasi esclaus,  aturats, i buscadorsdenginypersubsistir. De tant en tant fem protestes a l'ajuntament, casserolades. I de tant en tant també, amb el tant i el tant molt més distanciat, fan veure que ens escolten. I de vegades, molt poquetes, fan alguna cosa.  

Hem observat de sempre, dins d'aquest ecosistema de ciment i cables de la llum perillosament pelats, una alteració en un dels habitants, dues o tres vegades l'any. Qui la pateix se n'adona, però no té res a fer. Res més que deixar-se portar. És el destí, diuen uns. Déu ho vol, d'altres. L'alteració de vegades s'evidencia en el temps, lentament. D'altres es precipita. I amb la resignació amb la que hem viscut sempre ens la mengem amb patates. El pare de família del vuitè segona, després de perdre la feina i no tenir dret a l'atur (treballava en negre, l'única opció que havia trobat), va passar dels vuitanta-cinc quilos, bon color, boca riallera, als cinquanta-dos, pell color verdósperlexcésdalcohol, ulls enfonsats i una mala lluna in crescendo. La del pis desè, no sé quina porta, va canviar de viva a mortadesfetapelcimentdelcarrer, quan es va precipitar al buit amb el seu telèfon mòbil, en plena conversa de ves a saber quina notícia.

 Aquest és el meu món. 

I vet aquí que el meu procés de transformació es va iniciar, sense ser jo conscient, quan vaig començar a treballar en una empresa al bell mig del barri de Sarrià. Els amos, educats fins a l'avorriment, van estar presents en el procés de selecció, asseguts i silenciosos, amb un somriure condescendent als llavis, al mateix temps que una dona amb un vestit creuat i perfectament planxat mirava el meu currículum, escoltava les meves respostes i feia un repàs a la meva roba. Per aquell dia jo m'havia disfressat de cap a peus. Texans sense estripar, botes, que no sabatilles d'esport,  i una brusa simplona i sense cap tret d'identitat, que va prestar-me la veïna del costat.  Volia passar desapercebuda en l'estil. Soc un bé cadell, preparada perquè feu de mi el que vulgueu, perquè necessito desesperadament la feina. Aquest és el missatge que volia que els arribés. I és el missatge que van rebre. Vaig sortir pensant que havia guanyat la partida i que els tenia a la butxaca, més encara quan vaig rebre un mail amb la data en la qual havia de presentar-me a les oficines per formalitzar el contracte. Victòria.

La meva setmana de feina va ser com totes les primeres setmanes de feina. Un nus a l'estómac cada matí, quan al llevar-me em posava la disfressa d'auxiliar administrativa discreta i sense cap ambició ni desig. I els hi vaig agradar. I passats els dies, i sorprenentment, van començar a agradar-me a mi  també ells. El pare em tractava com si fos la seva filla. Filla em deia. Filla portem això. Filla endreça allò. Filla quan puguis (ara) porta'm un cafè. Filla, potser hauries de vestir-te d'una altra manera. I jo, abduïda per les maneres educades i el somriure elegant que tenien contínuament als llavis, a tot que sí. Sense anestèsia i amb molt de gust. 

A la màquina del cafè, a l'hora del descans, cinc minutets, em tractaven com si jo fos un d'ells. M'explicaven el seu cap de setmana, a la cala mesxuladelacostabrava, a la qual només es podia arribar en vaixell. I jo, per tal de no ser menys, rascava el meu moneder pelat per comprar-me un matalasset inflable i arribar, amb els peus d'ànec, a alguna cala notanxulaperoguay a la qual no es pogués accedir caminant. I el dilluns els explicava com m'havia agradat fer snorkel, i com és de terriblement relaxant veure els peixets platejats i bufons sota l'aigua. I em miraven amables, i em passaven la mà pels cabells gratant-me com si fos un gatet. És espavilada, va dir la mestressa als altres, als del polo cocodril i els mocassins de casa bona. I jo plena d'orgull i satisfacció, imitant la seva amabilitat de gestos molt i molt suaus. 

La Nona, la meva veïna, va començar a notar el canvi, però no li va semblar res greu. Vaig comprar pantalons rectes, sabates de taló discretetes, i bruses insípides que el meu amo m'aplaudia cada dia. Però el mal se m'estava ficant més endins. No era només l'aparença externa, hi havia quelcom que encara no era evident, però que jo començava a notar. Un pessigolleig agradable quan estava amb ells. I una mica, no sé com dir, de menyspreu pels pocasoltesgandulsperroflautes dels meus veïns. Sense adonar-me m'havia transformat en una dona obedient i submisa. El be havia entrat al ramat.

Somiava amb les sabates Chanel, i no em semblava gens malament que la Carlota, la filla de veritat dels amos,  s'hagués gastat l'equivalent al producte interior brut de qualsevol país d'aquests que no mirem gaire, en unes arracades amb diamants del centre del Congo.

La imatge que em va tornar l'aparador de la marca de luxe, que mirava plena de desig, va ser el d'una dona estilosa, amb una bossa petita (plàstic, però amb glamur) penjada del meu avantbraç nu. La brusa de màniga tres quarts marcant la meva figura, sense excessos. Els meus moviments segurs, suaus i primmirats. El pas perfecte.

Estava de xicota amb el Ricardo, i ens separàvem una mica de la resta de veïns, que no volien veure que els rics  ens cuiden i ens fan feliços.

Un desastre. 

La vena va caure un matí en el qual, després d'una conferència en la que jo havia estat la cambrera fillaportalaigua, fillapujalespersianes, fillabaixales, em van convidar a participar en el lunch.  Parlava amb tothom, m'acollien en tots els cercles, fent-me un forat perquè m'introduís entre ells. 

I que has fet el cap de setmana?, va preguntar-me el fill gran, atractiu, dents perfectes. La meva resposta: regates. Vaig notar com els altres grups deixaven que les seves converses morissin, parant l'orella davant les meves paraules. Tots pendents de mi, i jo inflada com una gallina. A on?, la pregunta del ric atractiu. De l'aixeta de la cuina fins a l'entrada d'aigua del celobert. 

I ja no recordo gaire.  

Una riallada sonora i general va instal·lar-se al meu cervell, donant-li voltes sense voler sortir. La mà del de les dents perfectes acaronant-me com si fos un chiuaua, i jo, marejada, caient a terra. 

Vaig despertar sola al box de l'hospital. A la mútua no em van voler portar perquè van considerar que allò no eren hores de feina. Baixada de sucre, baixa mèdica per contingències comunes i acomiadament per no haver-hi superat el període de prova. 

I l'antídot a la transformació.

 Vaig despertar i vaig tornar als meus texans estripatsperonemvedegust, les meves sabatilles esportives i a la llista de l' ETT. I no us penseu, de seguida vaig trobar altra feina perquè jo soc de les que valen més que un imperi. 

I vaig tornar a les meves casserolades, i a les meves tardes genials al balcó de la Nona. 

Pel Ricardo, l'obrer de dretes, no vam trobar l'antídot i el vaig deixar. Tenia molt ficat en dins el procés de la mutació i ja no es va poder fer res. 

-------------------------------