CASHWOMAN

 Portava ja més de mitja hora a la sabateria de la Carlota, esperant que em trobessin el parell que necessitava pel casament de dissabte,  quan m’hi va venir al cap que m’havia deixat la paella al foc amb l’oli escalfant-se. Va ser massa tard. Tot just ho havia pensat quan les sirenes van començar a sentir-se al carrer Major, perdent-se el seu so en girar cap al carrer de les vies, just on quedava, a la cantonada, el meu pis.

El fum es podia veure ja des de tot el poble, i jo, amb una sensació de culpa que em pesava com una elefanta, vaig començar a córrer per arribar, no sé amb quina finalitat, com més aviat millor.

Les veïnes venien cap a mi, portant-se una les mans al cap com una boja, l’altre escridassant-me. 

Jo veia com les flames sortien per les finestres del meu menjador i un parell de bombers regaven totes les meves pertinences amb dues mànegues, que des del carrer arribaven fins al primer pis sense cap esforç.

Vaig pensar que sense cap mena de dubte el meu secret quedaria destapat aquell mateix dia. No podia fer res més que esperar que els esdeveniments es desenvolupessin per si sols, era absurd pensar que podria seguir amagant tot el que mantenia tapat dins del meu pis. Per molt que les flames devoressin i  convertissin en cendra totes les meves coses, n’estava ben segura que el tros de pedra, la turbina i la resta de l’aparell estaria intacte. Els materials venien d’un lloc on construïen i preparaven els seus artefactes amb molt més seny i cura que aquí a la nostra Terra.

 L’aparell que jo tenia ara on durant molts anys havia tingut el meu sofà, provenia sense cap dubte d’altres mons. Si més no és el que he pensat sempre, després de donar-li voltes i voltes en llargues nits  sense dormir durant les primeres setmanes des de l'entrega.

Fa uns quatre anys, un magnífic dissabte que jo pensava aprofitar per torrar-me a la platja com una sargantana, van tocar el timbre de casa, i la curiositat va fer-me obrir la porta. Quan havia  mirat per l’espiell un repartidor amb un escut a la gorra que posava Meteorit, amb el cap baix, arrossegava una capsa de grans   dimensions. Un paquet que va deixar-me plantat enmig del menjador, sense que jo tingués temps de protestar. No hi havia dubte que era per a mi, les dades les vam repassar una vegada i un altre jo i el repartidor, un home de pell verda i cabell de color groc. No hi vaig parar comptes del seu aspecte fins que, ja dintre del meu  pis i amb la porta tancada, vaig obrir el paquet. Un raig de llum intens va sortir disparat i va córrer com un boig per l’estança, colpejant les parets, fins que va rebotar en el meu pit i em va fer venir una sensació prou estranya i agradable. Després de l’impacte, la foscor. Jo diria que vaig estar inconscient més d’una hora. Quan vaig despertar estava estirada a terra i vestida amb un vestit que fins ara no havia gosat jutjar, però que era realment ridícul. Portava uns leggings  roses d’una talla potser un o dos números per sota del que hauria necessitat, i una samarreta d’u color lila lluent i tirant a xarona. Una capa daurada i unes sabates amb uns talons d’escàndol completaven la indumentària.

La capsa era oberta i un grapat de fulls amb una ortografia horrorosa contenien les instruccions de tot plegat. A cop de vista semblava un moble de l’Ikea, a punt per a muntar. Però a mesura que avançava del pas u al dos, i del dos al tres, i així un darrere l’altre, m'adonava que tenia a les mans un artefacte que mai no havia vist ni imaginat. Tot el dia que m’hi vaig estar per aconseguir desxifrat tot plegat, i ja ben entrada la matinada vaig veure l’aparell en tota la seva esplendor, i vaig entendre què era el que tenia jo a casa meva i quina era la missió que se m’havia encarregat. M’havia convertit en Cashwoman per designi d’uns éssers d’altres mons, que veien l'economia del nostre planeta Terra enfonsant-se sense remei. Havien pensat convertir algú en l'heroïna que salves les petites i mitjanes empreses dels entrebancs en el qual es trobaven.  El que tenia jo enmig de la sala, ben mirat,  era el que vulgarment diríem una màquina per falsificar bitllets de cent, de cinquanta i de vint euros. Potser havien tingut en compte el blanqueig de capital i havien obviat els de cinc-cents. Tot això envoltat d’un aire de misteri que ho convertia quasi en diví.

El meu nom no se bé perquè havia d’esser en anglès. Potser per la raó més simple de totes. Per que en català sonava realment ridícul : “Donadiners”, o “Dinersdona”, o “Repartidora d’efectiu a tort i a dret en funció de les meves mateixes intuïcions i coneixement de les necessitat de la gent del barri”. I com sempre, la llengua anglesa trobava la paraula que tenia el pes necessari per convertir-me en llegenda.

Segura que els meus caps d’ara en endavant ho havien fet amb la major de les il·lusions, i sense pensar que allò que hem demanaven ratllava el delicte, vaig prendre la decisió de convertir-me en allò que volien. Conforme passava la nit, que va transcorre en vetlla sense poder ni per un moment aclucar els ulls, estava més convençuda, i quan va arribar el matí, i després de passar per la dutxa, vaig embotir-me les meves calces, el vestit sencer, la capa, i sense cap mirament vaig calçar-me, en lloc de les sabates de taló, les meves sabatilles esportives daurades, que li donaven un toc glamurós però més pràctic. Vaig fer-me uns quants selfies i vaig posar-me a la feina.

Els primers deu mil me’ls vaig guardar sota el matalàs. Enlloc havia vist cap article de les instruccions que digués res sobre que jo hagués de córrer amb les despeses de la feina, i que jo mateixa no podia assignar-me un sou. I me’l vaig fixar en cinc mil al mes,  més dietes no justificables, tot lliure d’impostos. La moció va ser aprovada per majoria absoluta i va tirar endavant sense cap vot encontra.

A partir d’aquest moment  i en les setmanes següents vaig dedicar-me a preparar bitllets i a ficar-los endins  d’uns sacs, semblants a bosses d’escombraries, que portava el kit. De fet tot estava molt ben pensat i calculat i a mi em tornava a venir al cap l’empresa sueca. Però el nom de l’artefacte, que figurava a cada un dels cantons de la coberta, no s’assemblava gens als dels sofàs o escriptoris. La meva màquina era la Sant Pancraci, potser perquè els botiguers i comerciants investigats pels extraterrestres tenien el sant per tot  arreu buscant la bona sort.  O potser perquè el dissenyador va ser el mateix sant. Ves a saber.

En sis setmanes vaig tenir el menjador ple a vessa r de bosses, amb aproximadament quatre milions tres-cents cinquanta mil euros. Vaig parar perquè va arribar un moment que fabricar amb tanta facilitat diners va perdre l’encant.

I es clar, la temptació va apoderar-se del meu pensament. Quan després de llargues llistes escrivint pros i contres al fet de desaparèixer amb els diners i no tornar mai més,  van guanyar descaradament els pros i m’estava preparant les maletes, l’homenet verd i groc va tocar altre vegada el timbre. No m’havia fixat la primera vegada, però tenia una expressió de bona persona que va fer-me sentir malament al primer instant. Va posar-me la ma sobre el cap i és curiós però al moment vaig tenir una honestedat que mai no havia pensat que pogués existir, i una necessitat d’ajudar a tothom que em sobreeixia per les orelles.

I ja sense cap pensament que destorbés la meva missió, vaig tirar-me un parell de sacs a l’esquena i vaig saltar per la finestra. En els primers segons un   atac de pànic va deixar-me rígida. L’homenet verd em va dir, amb perfecte català: on vas, boja!, mentre es tapava la boca amb cara d’espant. El molt gamarús va gastar-me una broma que quasi va costar-me la vida.  Quan de l’ensurt començava a caure en picat cap el terra, un impuls en les meves espatlles em va enlairar, i en menys de mig minut estava sobrevolant el poble, veient les teulades i buscant amb els meus poderosos ulls, molt millorats pel raig de l’altre mon, aquells autònoms que les estaven passant més magres.

Vaig veure el carnisser, que cada vegada ficava més ferro a les balances per tal d’estalviar-se vedella escatimant la comanda de les clientes, repassant una i altre vegada les factures. I jo, l’heroïna dels petits empresaris, li vaig deixar caure un sac. Cinquanta-mil euros.

Més enllà estava l’electricista, i el vaig passar de llarg. L’última vegada que va venir a casa meva va pagar-se unes vacances a Cancún, i jo, encara una mica ressentida, no vaig deixar caure cap sac.

El següent va ser l’arquitecte. Un noi amb dues carreres universitàries que havia  tingut fins a quatre cotxes  en el temps de l’auge de la construcció, i que ara   repassava els seus projectes mentre una llàgrima li regalimava per la cara, sabent que aquells  plànols es quedarien per sempre més en la prestatgeria de l’oblit. Un altre sac, cinquanta-mil euros.

I així vaig passar dies i mesos. I quan s’acabaven els diners, posava a funcionar la meva màquina, i amb el run run de l’aparell jo dormitava, agafant forces pels dies en els quals em tocava repartir. Sobrevolava ja tot el municipi, per anar  ampliant amb els dies la meva tasca a la comarca, i mesos més tard, a tot l’estat. 

Amb el temps vaig començar a tenir el pressentiment de que el meu amic verd i els seus companys de planeta no s’havien preocupat ni interessat per les lleis  fiscals del nostre país. Podria ser que en les seves investigacions i recerques interplanetàries a traves de les finestres d’algun que altre ciutadà, ja haguessin vist els sacs de diners amagats darrere les portes o amuntegats a les parets dels passadissos, i ho haguessin trobat d’allò més normal. El cas es que per un  motiu o per un altre, jo veia que el frau començava a tenir unes dimensions  considerables, que el que havia començat com un repartiment innocent començava a desbaratar al mateix Ministeri d’Hisenda, que no s’explicava els rius de bitllets que passaven pels seus nassos.

A la tele les notícies parlaven d’una inflació que provocava l’augment incessant dels preus, de crisi a les entitats financeres, que havien deixat de donar préstecs i es veien obligades a cobrar el bon dia dels seus empleats a euro cinquanta, per no caure en fallida. I d’una boja amb colors roses, liles i daurats que saltava de façana en façana. Aquesta segona notícia començava a tenir més enrenou, si cap, que la primera. Les associacions de dones parlaven de la indumentària sexista, les associacions d’animals es queixaven de que una dona  voladora espantava els coloms dels cables de la llum, i les associacions de mares i pares buscaven la manera de desplaçar-se d’una banda a l’altre com ella, per arribar a temps a la porta de les extraescolars dels seus fills.

I corrien els mesos i ningú no sabia del cert que era el que passava. Tothom amagava els seus diners, que ja es contaven per milions, amb un neguit que no es treien de sobre, pensant en la multa que tard o d’hora es hi cauria a sobre.

Va arribar el dia que vaig veure a la tele com detenien un personatge molt important, una actriu de telenovel·la, que amuntegava, deien, diners a bosses escampades pel pis. Em queia bé, tan bona com era a la pel·lícula, i no vaig poder resistir-me a deixar-li caure uns quants sacs, tenint en compte el nivell de vida que havia de portar, pobre dona.

La troca es va anar embolicant de tal manera que jo vaig demanar la dimissió. .Abans, però, vaig omplir tots els meus armaris, fins i tot els de la cuina, de sacs plens a punt de rebentar.

I en aquest punt em trobava el dia de l’incendi, esperant per comprar les meves sabates, que portaven el nom d’un dissenyador conegut arreu del mon i que jo havia sentit per primera vegada feia uns quants mesos.

Des de aleshores que em tenen tancada. Els primers mesos vaig estar a la presó. Malauradament els bitllets que guardava a la meva habitació van quedar enters, i els van fer servir com a prova per acusar-me d’uns quants delictes.

Ara estic a un hospital, les meves declaracions sobre l’homenet verd no els hi van convèncer i van pensar que estava tocada de l’ala. El que és mes curiós es que ningú no va parlar-me mai de la Sant Pancraci, tot i que n’estic segura que va sortir intacte de la deflagració.  Potser l’estan investigant. O també podria ser que la tingués algú altre al menjador de casa seva, encara que no vull ser, però, mal pensada.