EL PACTE

 

Un dia com avui, ara fa una setmana, se'm va espatllar la caldera. El fet que estem a l'hivern, a principis de febrer, i que l'aigua caigués com agulles sobre el meu cos, ha estat un dels problemes més petits als que he hagut d'enfrontar-me en aquests set dies.

Tal qual s'ha de fer en aquests casos, sortint de la dutxa i deixant un regalim d'aigua al menjador, vaig anar a posar en practica tot allò que hi sabia de les primeres cures per a calderes domèstiques. Amb una actitud prou temerària vaig desendollar i endollar. I com que això no anava gaire bé, vaig agafar el telèfon i vaig trucar al servei tècnic.

Una dona molt amable em va demanar la meva adreça, i en no més de dues hores un home d'aquells de pel·lícula, amb cabell, amable, i sense panxa, va trucar la meva porta.
Des d'aquell mateix instant vaig saber que aquell home em trasbalsaria la vida, encara que en els meus pensaments la manera no era ben bé tal qual va passar. Ara us explicaré com va anar tot, he de treure'm de sobre aquest espectre que m'acompanya de dia i de nit, sense treva.

La meva primera idea va ser confessar-li tot al sacerdot. Però com que no he anat mai no estava gaire segura de si el servei de confessió és lliure o si, per contra, havia de tenir una mena de passi o quelcom que m'autoritzes per agenollar-me davant del sacerdot. Aquests dubtes m'hi van tirar enrere, i vaig quedar-me una bona estona a la porta del temple com un estaquirot, fullejant una revista que havia agafat a la porta de l’ajuntament. I va ser aquí quan vaig trobar la manera de confessar-ho tot, el meu neguit i la seva història. Vaig pensar escriure un relat que quedés enmig de la realitat i la ficció.
Estimats lectors, espero que no em jutgeu de manera molt severa. I per descomptat, mai no sabreu del cert el que va passar i el que ha estat fruit de la meva imaginació.

Aquell bon home va travessar la porta de casa meva i em va fer un somriure espatarrant, mentre deixava una caixa d'eines plena a vessar al terra del rebedor. Les primeres paraules que li vaig sentir - i gairebé les últimes- van ser: "Ja em diràs a on vols que la fiqui"
En sentir-lo, la veu em va desaparèixer, i en comptes de sortir-me el so cap a fora, articulant paraules, l’aire va tirar cap endins i va tancar-me la glotis. Sentia que m'ofegava i el sostre em donava voltes, igual que la cara de l'operari, que ajupit intentava que jo respirés posant-me els seus llavis sobre la boca, mentre impulsava aire cap als meus pulmons. Jo, sense cap mena d'agraïment pel fet que m'estava ajudant a conservant la vida, només pensava en l'escalfor de la seva boca, i sense poder-me controlar, li vaig ficar la llengua en dins.

Va fer un bot cap enrere, va ensopegar amb la meva sabata, i va caure d'esquenes, deixant anar una paraulota, sobre la seva caixa. La mala fortuna va voler que un tornavís sortís del seu lloc amb el mànec cap avall, perforant-li amb la punta d'estrella el cor de ple.
El meu primer impuls va ser, com sempre, fugir. Però això no era un problema que pogués deixar arraconat al fons del meu cervell per recuperar-lo quan esclates, si arribava a esclatar. Això era un mort al terra de casa meva. I els morts (ara sento pena, però llavors l'únic que pensava era a resoldre-ho) comencen a fer pudor de seguida. O sigui, que ho havia de deixar enllestit com més aviat millor.

La sang es va estendre, com si hagués rebentat un globus, per tot arreu, sobretot mentre l'operari es bellugava, uns segons. Una vegada va parar, el bassal va continuar creixent, molt més a poc a poc, amb una sang espessa que avançava com la lava i que va arribar fins a la porta. Vaig reaccionar impulsada per l'esperit de supervivència i vaig decidir, sens dubte, que havia d'amagar tot allò que havia passat i seguir com si no res.
La tovallola del lavabo la vaig col·locar tapant la ranura per tal que la sang no sortís al replà, i vaig tossir dues o tres vegades per aclarir la veu. Vaig marcar el número del servei tècnic i amb una veu i un to veritablement enutjat, vaig queixar-me per la tardança a enviar-me algú que em posés la caldera en funcionament. A l'altra banda estaven sorpresos pel fet que el seu operari no hagués arribat, havien parlat amb ell no feia més de quinze minuts, però jo, convençuda que la millor defensa és un atac, no vaig dubtar a escridassar-los fins que jo mateixa vaig començar a pensar que l'home tenia molt de morro i no s'havia presentat a casa meva. Van disculpar-se i van prometre'm que no trigaria més de deu minuts en picar a la porta. Jo estava convençuda que això no passaria, però per tal d'assegurar-me que no els hi vendria al cap enviar-me qualsevol altre els hi vaig dir que havia de marxar en cinc minuts al metge.

Vaig fregar el terra al costat de la porta, mirant de no trepitjar la sang amb les sabates, mentre sentia com el mòbil de l'home, segurament a la butxaca del seu pantaló, sonava una vegada rere l'altre, i ell, és clar, no s'avenia a contestar.
Amb el cap prou fred, tot i que la situació era per amoïnar a l'assossegat més tranquil, vaig posar-me l'abric i vaig baixar les escales saludant a la veïna, i parlant de l’impuntual servei tècnic que no havia arribat encara a casa meva. Vaig dirigir-me a l'ambulatori al servei d'urgències i després de constatar que la sala d'espera era a petar i que trigarien ben bé un parell d'hores a cridar-me, m'hi vaig deixar veure per tots els passadissos, agafant-me la panxa de tant en tant, com si una gastroenteritis m'estigués estrenyent l'intestí amb ganes que esclatés d'un moment a l'altre.
Tenia menys de dues hores per desfer-me del cadàver, i vaig tornar a casa meva vigilant de no ser vista per ningú. Gairebé em sentia feliç, la meva consciència devia estar mig adormida o sotmesa a qualsevol líquid segregat per alguna glàndula protectora d'ànimes d'assassins, però lliscava pel carrer amb il·lusió, maquinant mentrestant la manera de fer el següent pas.

L'home, que estirat a terra i pàl·lid com un cadàver havia perdut tot l'interès que m'havia provocat en la nostra primera trobada, pesava possiblement el doble que jo, i era un veritable problema haver de fer-lo desaparèixer. Però corria pressa resoldre l'entrebanc, i com que no em venia res més al cap vaig trucar al meu ex-sogre, que en la seva joventut havia estat assassí a sou d'un veritable mafiós de la Barceloneta.
El va sorprendre el fet de sentir-me, potser més pel fet que no havíem tornat a parlar d'ençà que el seu fill m'hi va deixar tirada que no per la qüestió que li plantejava. Va mostrar-se molt interessat, rememorava els seus anys de jovenesa, i va prometre'm no trigar més de deu minuts a arribar.
Jo vaig deixar enllestit el terra de seguida, volia que es trobés un cadàver net i en un pis recollit. Per l'aigüera van córrer litres i litres de sang i lleixiu i tot seguit vaig engegar la rentadora amb tots els draps bruts. Ja us he dit que jo mateixa em sorprenia de la meva sang freda, però feia una cosa rere l'altre amb una diligència pròpia d'un comercial informàtic.

Quan va arribar a casa meva i li vaig obrir la porta m'hi vaig quedar parada. Els anys l'havien deixat destrossat, i en un segon em va passar pel cap el bon encert d'haver-me separat del seu fill. Tard o d'hora sempre s'acaben semblant els fills als pares. L'acompanyaven dos homes alts i amb cara de dolents que de seguida i sense que jo hagués tingut temps de dir res van robar-me el mort. Fins i tot em va venir una pena gran quan el vaig veure desaparèixer escales avall guardat en un bagul de plàstics d'aquells del Leroy Merlin per desar eines al jardí.

Sola altre cop a casa, després d'acomiadar el meu ex-sogre, vaig posar-me l'abric, i quan baixava les escales m'hi vaig adonar que unes gotes de sang havien regalimat i tacaven un de cada dos esgraons, amb unes formes veritablement curioses. No vaig voler parar-me gaire a contemplar-les, tot i que s'ho valia, i vaig tornar a pujar a buscar el fregall. No tenia gaire temps perquè la infermera no trigaria a dir el meu nom i amb destresa de dona de fer feines vaig deixar l'escala com una patena. A la cuina vaig llepar farina, per tal que la llengua tingués aspecte blanquinós, i vaig arribar a l'ambulatori encara amb temps de deixar-me veure una estona abans no hi vaig passar a la consulta.
El metge em va recomanar dieta tova, res de cafè i va recordar-me, per pur vici, que deixés el tabac.

Tot semblava al seu lloc altre cop.
El meu piset estava recollit, i tret de la caldera, que seguia sense funcionar, tot tenia de nou l'aspecte de normalitat.
L'endemà mateix del dia dels fets un segon operari, sense cap atractiu, va venir a casa i va deixar-me l'aparell com nou. Tornava a dutxar-me amb tranquil·litat, tot i que la consciència ja començava a despertar-se i em feia dormir neguitosa a la nit. Tret d'això jo seguia amb les meves rutines, i les aventures passades cada vegada quedaven més arraconades en algun punt del meu cervell, que amb molta saviesa mirava d'ocultar-me allò que em podia molestar.
Un parell de dies més tard vaig arribar a la conclusió, després de mitja hora llarga de reflexió, que havia arribat el moment de passar pàgina i fer com si no hagués passat res. ue deixes de fumar. En sortir m'havia suggestionat de tal manera que quan vaig arribar a casa vaig preparar-me un arròs bullit i vaig anar al llit.
Al cap i a la fi, l'home era mort, i jo no podia arreglar res per molt que m'hi amoïnés. Confiava plenament en la professionalitat dels homes que acompanyaven al meu ex-sogre, i, per tant, per aquesta banda tampoc no havia de tenir motius per arrossegar més dies el patiment.
Dit i fet. Aquell vespre vaig omplir la banyera i vaig netejar el meu esperit de petites molèsties que podien ser allò que diuen remordiments. Quan vaig posar-me el barnús em sentia pletòrica i tenia a la meva consciència altra cop relegada al seu lloc.
Al quart dia, però, un truc a la porta va canviar la meva tranquil·litat per l'angoixa de la qual us havia parlat a l'inici del meu relat.

Vaig aixecar-me, sense ganes, a obrir, convençuda que algú al replà estava preparat per fer-me un discurs sobre la meva poca capacitat per optar per una bona companyia de subministrament elèctric, o la meva poca intel·ligència si no entregava la factura actual per tal que m'apliquessin un descompte d'allò més captivador.
De puntetes, no ho havia dit, però no arribo al metre i mig, vaig mirar per l'espiell, i vet aquí que no hi vaig veure ningú. Em va venir una esgarrifança, i sense poder resistir-me, just en el moment en què el ding-dong de la porta sonava de nou, la vaig obrir de bat a bat. No hi havia cap individu a l'altra banda, ni dona ni home. El silenci ocupava tot l'espai, només es podia senti una remor càlida, una mena de respiració pausada i suau, i una olor de perfum d'home, afruitat, que va fer-me venir la imatge de l’operari mort.

Espantada, amb els batecs del cor disparats, vaig entrar cap endins ensopegant amb la tele. Estirada al sofà, tota la nit vaig quedar-me mirant-la, encara que no l'havia arribat a encendre. No sé per què, però esperava que el meu fantasma es comuniqués amb mi a través de l’aparell. Però potser necessiten per fer-lo el tub catòdic i aquesta pantalla escanyolida no li va fer el pes. Al matí no hi havia tingut cap més senyal i vaig llevar-me, amb molta mandra, per passar a la dutxa.
L’aigua començà a sortir amb un to vermellós que va sorprendre’m. Però vaig pensar, si és que em vols espantar, ho portes magre. En dos minuts l’aigua va passar dels 39 graus fixats al meu termòstat, a dos sota zero, per tornar a pujar a més de 80.
A hores d'ara ja estava convençuda que convivia amb el fantasma, però encara em sentia capaç de suportar-lo.

Les hores següents, però, he hagut de patir flames a la torradora, llums i liles al microones, un sortidor d’aigües brutes al vàter, persianes esvalotades que pujaven i baixaven al so dels clàxons dels cotxes del carrer, i, el que ha acabat d’esgotar la meva paciència: a l’interior de la nevera una imatge en tres D del fantasma dels pebrots.
Quan esgotada al final de dos dies així ahir a la nit vaig seure altre cop al davant de la tele, una llum intermitent va cridar-me l’atenció, i una veu d’ultratomba, tirant a desesperada, va gosar amenaçar-me.
Jo li vaig dir que no li passés pel cap ni per un segon que podia, per molt que les coses haguessin anat de la manera com havien anat, intentar dirigir la meva vida. Ni tan sols el meu pare ho havia aconseguit. Per descomptat ni cal dir que el meu home, allà on sigui, tampoc. No sé què li podia fer pensar que un ésser que pràcticament no podia ni considerar-se com a tal sí que ho assoliria. Ara penso que vaig estar massa estona argumentant-lo tot, i que fins i tot el vaig avorrir. Quan vaig callar, després d’un quart d’hora llarg, va proposar-me un tracte. Li feia il·lusió que algú arribés a conèixer aquesta història. Si ningú mai no explicaria res de la seva vida, que havia passat discretament, almenys que la seva mort pogués ser comentada. Jo, pensant que a mi també m’alleugeria la maleïda consciència, no vaig dubtar a dir-li que sí.
Potser va imaginar-se que quedaria més lluït, però ho he contat tot de la manera com va passar. Si no falta a la seva paraula no tornarà per queixar-se, al cap i a la fi, vam arribar a un acord, tot i que no vam encaixar, per raons òbvies, la mà.