MENJADOR AMB VISTES

 La roba estesa que penja al balcó es belluga lentament, molt suau . Quasi res. Una brisa feble en un matí humit, que potset acabara en pluja, el cel es gris.

La dona, probablemente la tieta Carmen, está ajupida al safreig, al carrer, aclarint una a una les peces que agafa del cubell amb sabó que té al costat. La roba neta i esbaldida la deixa a sobre la pedra, i quan acabi la feina, amb les mans fredes i aterides, la ficará al cubell i pujarà al pis de dalt, a penjar la amb l’altre, la que cau lànguida, en un dia sense vent ni sol.

 Està feliç, li agrada aquesta tasca. De totes les del dia, del matí a la nit, és la que la complau més. L’olor del sabó, la conversa amb les veines, amigues. Avui no, avui està sola, el dia no acompanya, però la roba del fill corria pressa. Treballa a l‘escorxador al poble del costat, i la camisa fa olor de sang d’animal. S’ha de rentar cada dia, amb sol o sense.
El safreig está molt a prop de la casa de pedra , de dos pisos. El foc ha d’estar sempre encès, si no el fred es ficaria endins i no es podría estar. Davant es veu l’ermita, que ha de tenir el pati ple de fulles seques, l’arbre del costar les está perdent. El primer dia que faci una ventada cauran totes de cop, i es quedarà pelat.
La imatge l’he vista tantes vegades, penjada al costat del televisor, que fins i tot hi han estones que sento l’olor del sabò i la suau brissa a la cara. El tiet Ramón la va pintar ja fa anys, amb humils aquareles que barrejava amb els seus pincells, amb la ma ferma, en un cos tremolòs per la malaltia. I em ve al cap la veu de la tieta, cantussejant les cançons de la seva terra.

                                                    Aquarel.la de Ramón Juncosa