El cel blanquinós i vermell de la nit predeia pluja, però l'asfíxia que sentia era tan gran darrere dels murs que la Priscila va decidir sortir, sense fer cas dels retrets i advertències. Només una dotzena de vegades ho havia fet en tota la seva vida. A la ciutat oculta, la habitada per l'espècie miserable i carronyera. Era tot el que sabia, tot el que li havien ensenyat dels éssers que malvivien.
La pluja va començar a caure quan baixava cap a l'antic port, fent-se intensa en pocs minuts. Com una nena entremaliada va deixar que l'aigua li amarés la roba, passejant pels foscs i buits carrers, buscant amb tranquil·litat un portal on aixoplugar-se. Va empènyer una porta mig oberta, que va cruixir sorollosament. A l'interior un llarg i obscur passadís la va omplir d'angoixa i li accelerà el pols. Un calfred va recórrer el seu cos. La por, va pensar, l'irracional por amb la què he crescut.
Va avançar uns metres més abans de sentir altre cop el soroll de les frontisses rovellades. Un nen amb ulls enfonsats dins un rostre famèlic, al davant de la porta tancada, la mirava amb curiositat. La Priscila va sentir com els seus músculs s'afluixaven i va somriure dolçament, dos segons. El seu somriure es va transfigurar en un gest d'horror quan la criatura va intentar imitar el seu gest. Uns ullals afilats van aparèixer en la cara innocent de l'infant.
La primera queixalada la va sentir a la cuixa, mentre veia al final del passadís com apareixia la resta, els homes i dones famolencs, agenollats o caminant, cada vegada més prop. Els seus alarits van ressonar a la ciutat fosca uns minuts.
El poble vol menjar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta, et llegeixo...